Montessori Subirats - Casa de la Vinya

BREU APUNT SOBRE FONAMENTS DEL MÈTODE MONTESSORI

Sorry, this page is not yet in english. You can use automated web translators to read it.

Per tal d'estructurar correctament el seu mètode, Maria Montessori necessitava conèixer què necessitaven els infants. Per tant, havia d'entendre quines eren les seves característiques, el seu sistema de pensament, les seves capacitats potencials a cada edat, etc. Quan, al 1907, va obrir a Roma la primera Casa de Nens (escola Montessori per a infants de 3 a 6 anys) la pedagogia era una disciplina fonamentalment filosòfica, i un dels seus primers objectius era transformar-la en una disciplina de base científica. Per això només va aprofitar de manera parcial els treballs dels seus predecessors, com Rousseau, Pestalozzi o Fröbel. John Dewey, des dels Estats Units, tot just començava a publicar sobre pedagogia amb voluntat d'enfocament científic.

A més a més, les disciplines properes a la pedagogia de tall més científic, com la medicina o la psicologia, havien entrat poc en el camp de l'educació. Montessori va poder beure de les experiències amb infants de metges que la van precedir com Séguin i Itard. Pel que fa als psicòlegs, només William Stern (alemany) i Arnold Gesell (nord-americà), contemporanis de Montessori, havien començat a indagar seriosament en la psicologia de la intel·ligència, la personalitat i el desenvolupament. Feia poc que Freud havia presentat la seva teoria de les etapes de desenvolupament psico-sexual. Futurs referents en la psicologia del desenvolupament com Piaget, Vygotsky, Erikson o Kohlberg encara no havien fet les seves aportacions, o fins i tot no havien nascut.

PLANS DE DESENVOLUPAMENT

Per tant, Maria Montessori, malgrat consultar la informació existent en la seva època, va veure necessari definir, a partir de les seves observacions, les característiques dels infants i com canviaven a mida que creixien pràcticament des de zero. No va trigar a notar que el desenvolupament de les persones no era lineal, sinó que passaven per diferents etapes. D'una etapa a una altra, les característiques dels infants variaven molt, i tal com guanyaven noves capacitats en perdien d'altres (per exemple, la capacitat d'aprendre una llengua de manera natural i inconscient desapareix durant la infància). Durant tota la seva vida i fins poc abans de morir, va anar ajustant la seva visió d'aquestes etapes i les seves característiques. La seva concepció final les va definir com "plans de desenvolupament". D'aquí en va sortir la seva teoria dels 4 plans de desenvolupament, sobre la que es fonamentava el seu Mètode.

Esquema dels plans de desenvolupament

És important tenir en compte que, com en totes les aproximacions a la psicologia del desenvolupament, la durada de les etapes sempre és aproximada i el canvi d'una etapa a una altra una transició progressiva, i no pas un trencament sobtat.

Els plans de desenvolupament expliquen de manera global el desenvolupament social, cognitiu, moral i biològic des del naixement fins a l'adult de 24 anys. Per Montessori, cada etapa tenia una finalitat definida i servia per assolir una conquesta determinada de la persona. Així doncs, els dos primers plans (0-6 i 6-12 anys) cobreixen la infantesa i tenen per objectiu crear i desenvolupar la persona, mentre que el tercer i quart pla (12-18 i 18-24 anys) cobreixen la transició a la vida adulta i tenen per objectiu crear i desenvolupar l'ésser social. El primer i tercer plans, els destinats a la creació, es consideren els més dinàmics i convulsos, mentre que el segon i el quart, enfocats en el desenvolupament, són més estables i tranquils.

A més a més, cada etapa es dividieix en dues meitats de 3 anys. Aquestes meitats també responen al cicle de creació i consolidació, de manera que els primers tres anys de cada pla es consideren creatius i convulsos, i els últims 3 d'estabilització i consolidació.

PERÍODES SENSIBLES

Cada pla té les seves característiques pròpies i els interessos, motivacions i capacitats d'un infant varien d'un a un altre. Per això és important que cada nena i nen tinguin la possibilitat de fer allò que el seu cos i el seu cap els demanen a cada etapa, perquè serà el moment idoni per fer-ho. Montessori va observar que els infants sovint passaven períodes de temps molt interessats en algun aprenentatge (per exemple l'escriptura). Va anomenar aquestes fases períodes sensibles. Respectar i aprofitar els períodes sensibles que es van succeïnt en l'activitat de l'infant és molt important per al Mètode Montessori perquè indiquen el moment idoni per a un aprenentatge concret i l'interès de l'infant va dirigit de manera clara a aprofundir en aquell àmbit. Cada infant passa pels diferents períodes sensibles en un moment diferent, però generalment se situen sempre dins del mateix pla de desenvolupament. Per això, els infants s'agrupen en grups de fins a 3 anys consecutius, que corresponen als períodes de creació o consolidació de cada pla de desenvolupament. Aquestes agrupacions donen un nivell d'heterogeneïtat positiu per al grup, a l'hora que garanteixen que els interessos dels alumnes i el seu ritme vital són semblants.

CICLES DE TREBALL

Per tal de respectar els interessos d'aprenentatge de l'alumne, els seus períodes sensibles i el seu estat d'ànim, Maria Montessori no va organitzar el temps dels infants per franges horàries rígides de durada curta (normalment d'una hora) tal com s'ha fet tradicionalment a les escoles, sinó que va generar espais temporals de llarga durada (al voltant de 3 hores) durant els quals els alumnes treballaven de manera individual o en petit grup. No havien de fer una tasca concreta en aquest temps, sinó que triaven, d'entre les que tenien disponibles dins l'aula, la que volien i quan l'acabaven en triaven una altra. Aquesta organització del temps és part essencial del Mètode Montessori.

ÀREES D'APRENENTATGE

Maria Montessori va organitzar les tasques que els infants de la Casa de Nens podien realitzar durant el cicle de treball en cinc àrees que, segons ella, cobrien totes les necessitats i interessos dels infants de 3 a 6 anys:

MATERIALS

Els materials Montessori, l'aspecte més conegut del seu Mètode, són un conjunt de materials d'aprenentatge destinats a ajudar els infants a aprendre els diferents continguts al llarg de la seva escolaritat. Cada material respon a un objectiu o contingut concret i tenen algunes característiques comunes:

Cada material ajuda a aprendre habitualment un sol contingut, tot i que alguns materials es poden utilitzar de maneres diverses per assolir diferents objectius. El conjunt de materials donen accés a una gamma molt àmplia de coneixements (lectura, escriptura, aritmètica, geometria, tasques manuals, geografia, història, biologia, etc.) des de nocions bàsiques fins a aprofundiment d'alt nivell. A cada aula només hi ha un material de cada tipus. N'hi ha molts de diferents i tots els alumnes en tenen de disponibles, però al mateix temps la sala no queda sobrecarregada i aprenen a esperar el seu torn i buscar activitats alternatives quan el material que volen està ocupat.

Els alumnes utilitzen els materials que coneixen, és a dir, que els han estat presentats per la Guia. El domini progressiu dels més senzills els dona les eines per poder enfrontar-se als més complexos. Per tant, els materials, utilitzats correctament, permeten aprendre continguts, i esdevenen, en certa manera, "mestres" de l'infant. Per això són essencials en qualsevol aplicació del Mètode Montessori. Són l'element que permet que cada infant aprengui al seu ritme i amb un grau alt d'autonomia. Tot i això, l'ús dels materials en si mateix no implica que l'infant pugui aprendre per si sol. Cal que sàpiga com s'utilitzen, cal que la persona que li ofereix o li posa al seu abast sàpiga quins materials li convenen per edat i capacitats i cal fer un seguiment de la seva evolució per conèixer-la i per anar fent noves presentacions de materials. Aquestes són tasques de la Guia Montessori. I, més important encara, cal que l'infant es trobi en un estat de benestar físic i emocional. Els nens i nenes, igual que els adults, no poden sortir de la seva zona de confort i disposar-se a descobrir el món si no se senten forts i segurs. Garantir aquest benestar també és una tasca essencial de Guies i Assistents.